|
El tercer gran poder del feudalisme va ser la cúspide de la piràmide feudal: els reis.
L'església cristiana va establir que els monarques eren els representants de Déu a la
Terra. Tot el regne que un rei dominava era inestable al món feudal. També els reis
podien tenir vassalls per la cerimònia del vassallatge, per poder controlar tot el seu
territori, fins i tot si el rei moria, podia deixar una herència les seves terres als seus
fills o vassalls. El rei era conegut com primus inter pares, és a dir, el primer entre els
seus iguals (els nobles).
El rei tenia unes poques atribucions exclusives. Algunes de les que tenia era:
- Dirigir campanyes militars: Havien d'anar els seus vassalls amb els seus exèrcits per
no ser reconeguts com infidels o traïdors.
- Demanar impostos quan hi hagi una guerra, coronacions de reis i casaments.
- Exercir de jutge suprem en litgis o plets, però no podien accedir als feus de nobles i
de la Església.
Per poder governar, el rei tenia una ajuda, la Cúria o Consell reial, formada per grups
de notables (bisbes, abats, comtes, ducs o marquesos) que l'aconsellaven per decidir
les seves actuacions o moviments. Els monarques vivien en castells, però no sempre
en el mateix, cada un període de temps o temps de guerra es traslladava a un altre, i
vivia amb la seva família, amics, guerrers i consellers, que formaven la cort.
|
